A l’hora d’entrar a classe, dels dies que hi
he estat (5 dies), gairebé sempre ha passat el mateix:
Els dos nens de la Índia arriben junts i
normalment es senten corredisses pel passadís, de seguida saps qui està
arribant. Se’ls veu feliços; entren a la porta amb una energia desbordant,
juguen entre ells i es fan la punyeta,
però sense arribar a enfadar-se. Quan entren a la classe, amb una respiració
accelerada per haver corregut, canvien el xip i seuen al seu lloc. Sempre al
mateix lloc, de costat, i continuen “jugant” fins que la Rosa comença a
explicar l’activitat.
En Conrad, que molts cops arriba el primer, sempre
ho fa amb una tranquil·litat impol·luta. Deixa anar sempre un “bona tarda” i s’assenta
al seu lloc fent una posada a punt per començar a treballar. Centre els fulls
al seu davant i treu el llapis i la goma.
En Xing que, tot i anar a la mateixa classe no
arriba mai amb en Conrad, sempre ha arribat esverat. Obra la porta amb tanta
energia que la fa picar contra la paret. Llença el seu material per sobre la
taula de qualsevol manera i amb un caminar tot corbat va cap a la seva cadira.
Tampoc seu del tot bé, es posa el peu a sota el cul i el treu constantment i s’estiregassa
per sobre la taula. Tampoc cuida massa
bé el seu material.
A l’hora de plegar, els indis i el polonès
recullen amb una certa tranquil·litat, els dos petites una mica més enèrgics
perquè suposo que tenen ganes de plegar. En Xing, no està gaire per tonteries,
quan sona el timbre l’únic que té el cap és plegar. Endreça les fitxes a l’arxivador i molts cops
se li arruguen. Marxa de la mateixa manera que ha entrat, clavant un cop a la
porta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario